Carta a un amic

Benvolgut amic,

T'envio aquesta carta per expressar la meva humil opinió sobre un tema -bé, més aviat EL tema. 

Les desigualtats han existit sempre, inclús abans de què existís la moneda, però no per això ha de ser just. 

T'explicaré una història, no és real, però podria ser-ho perfectament. Suposem un paleta -per cert, un ofici molt respectable, inclús poder més que el d'òptic- viu al seu pis amb la seva parella -que treballa de perruquera, un ofici igual de respectable que el d'òptic- i dos fills, pagant una hipoteca de quan fa 5 anys es van casar feliçment, un pis de 60 metres quadrats, on en prou feina hi caben tots 4, i amb un sou que entre els dos no arriba als 1.700 euros. 

Ens remuntem a fa 4 anys, en l'època de l'auge de la construcció, el paleta cada dia va amb el seu Ford Fiesta groc de segona mà a l'obra a treballar 10 hores diàries a ple sol posant totxo sobre totxo per 1.000 euros al mes mentre el promotor de l'obra seu tranquil·lament al seu despatx situat al paseo de la Castellana de Madrid sense fotre brot i cobrant deu vegades del que cobra el paleta. A tot això, el paleta s'acaba de casar amb l'amor de la seva vida, perruquera de professió, i fa un any es van mudar al seu pis nou, petitet i a les afores, però que els hi ha costat l'or i el moro i que pagaran durant tota la seva vida. Malgrat això la parella és feliç i està il·lusionada i un dia, la perruquera dóna la notícia tant esperada: s'ha quedat embarassada. Allò de l'American way of life, et sona?

El paleta dóna bots d'alegria i comença a pensar en tot el què faran junts, quin nom li posaran... Però clar, al Ford Fiesta groc de segona mà no hi cabran i s'hauran de comprar un cotxe nou, però no tenen prou diners i a més, amb les despeses que provocarà la nova habitació del nen, bolquers, llet en pols, etc. i pensen que potser millor deixar el cotxe per un altre moment, més endavant.

Mentrestant, dia sí, dia també arriben cartes de bancs fent promocions de crèdits a un interès molt baix. Un dia, la parella mentre dóna de sopar al fill es miren una carta d'aquestes i pensen que potser és la seva salvació, que demanant un crèdit tindran suficients diners per a comprar-se un cotxe, però que segurament no els hi donaran el crèdit, que ja paguen una hipoteca i els sous no són gaire alts... Però ells ho proven, però són conscients que segurament no els hi donaran. 

Un dia decideixen anar al banc, seuen a les cadires i expliquen que volen un crèdit per a comprar-se un cotxe senzill, però on puguin anar còmodes, que estan pagant una hipoteca i que els sous no donen per a gaire. El senyor treballador del banc diu que sí, sí, que no hi ha cap problema, que és igual que tinguin una hipoteca i els sous no siguin gaire alts i comença a explicar-li números, números i més números que la parella no acaben d'entendre, però què hi han de fer? El treballador del banc diu que són unes condicions immillorables, que a cap més banc els hi deixaran més barat, que és una ganga. Ells accepten.

Es compren un cotxe dins de les seves possibilitats, un Seat Altea, senzill però còmode. Ni s'han pensat comprar un cotxe d'una gamma més alta, malgrat tots dos pensen que és injust que hi hagi gent que portin Ferraris de 200.000 euros i visquin en palaus tenint en compte que ells es maten cada dia treballant.

Passen els anys, un dia peta un banc de l'altra punta de món i els "mercats" (que no se sap qui són) fan començar una crisi que aquí es convertiria en immobiliària, i a l'obra no hi ha feina. El senyor del despatx de la Castellana decideix que el paleta és prescindible però que ell no es pot baixar el sou i despatxa al paleta. A més, la perruqueria cada vegada va pitjor. I els nens tenen cada dia més despeses. Davant aquesta situació decideixen demanar ajuda a la família, però els avis són pensionistes i després de treballar com burros duran tota la vida al camp, collint tomàquets de propietat aristocràtica, cobren poc més de 500 euros al més i no poden ajudar.

L'ex-paleta i la perruquera estan desesperats, ja no arriben a finals de mes i ja no poden pagar les factures. Al cap d'unes setmanes ja no poden pagar ni la hipoteca ni el crèdit. Decideixen, per tal d'atenuar una mica les conseqüències, vendre el cotxe, recuperar el vell Ford Fiesta groc i així poder pagar el crèdit. Però els diners de la venda del cotxe no donen ni per pagar el crèdit.

Van passant les setmanes i l'ex-paleta no troba feina i les coses es compliquen: ha arribat una carta del banc dient que hauran d'abandonar el pis. Sense poder-hi fer res, ell i la seva dona veuen com s'esfuma l'American way of life i tota mena de vida digna.

Desolats no saben què fer. Finalment la família els acull. Hauran de viure sis en un pis vell dels afores de la ciutat de tres habitacions. Ah! I mentrestant continuaran pagant la hipoteca tota la seva vida, perquè s'han quedat sense pis, però no sense hipoteca.

I jo et pregunto bon amic meu: és just? Trobes bé això? Creus just que mentre el senyor de la Castellana viu com un rei i no s'abaixa el sou fagi fora a un pobre paleta que cobra 1.000 euros al mes? Això és el teu estimat capitalisme, que és cíclic, que cada vegada aquestes situacions seran més freqüents, que és injust, fomenta la desigualtat i que els valors humans se'ls passa pel forro. 

En resum: el capitalisme és crisi.

Espero molt fermament que reflexionis malgrat que la teva posició social i els diners que tens al banc t'influeixin.

El teu amic.