Volem? Sí? N'esteu segur?

Volem viure en un món pensat per a guanyar diners i no per a les persones?
Volem viure en un món pensat i dirigit pels empresaris poderosos i en una falsa democràcia?
Volem viure en un món on cada dia es mor gent per fam mentre a d'altres zones del món es tiren tones de menjar?
Volem viure en un món on Belén Esteban es passa el dia fent el pena a la tele?
Volem viure en un món on hi ha diners per pagar una carrera de F1 però no per pagar la calefacció i l'electricitat dels instituts?
Volem viure en un món ple de corruptes que es gasten els nostres diners impunement?
Volem viure en un món on s'agredeixen a manifestants pacífics?
Volem viure en un món on nosaltres som simples màquines que movem el sistema?



Jo no vull.

Conferència a la jornada cultural (II): Testimonis de la Guerra, amb Martí Bielsa i Enric Pubill.

Aquesta segona conferència l'han donada Martí Bielsa i Enric Pubill, membres de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme. La conferència està dividida en dues parts: la intervenció del sr. Pubill.  i la del sr. Bielsa.

Enric Pubill, militant de les JSUC, 10 i mig a la presó durant la dictadura.

Amb 17 anys, el 1947, vaig entrar a formar part de les JSUC, les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, en la clandestinitat. La nostra funció era la confecció d'octavetes en contra del règim i la confecció de banderes republicanes i de senyeres catalanes, prohibides en aquella època que col·locaven en llocs simbòlics (tomba de Francesc Macià...). 

Després de diverses accions em van detenir amb 41 joves més de les JSUC. Vam patir més de 30 dies d'interrogatoris i tortures a la Jefatura Superior de Policía de Via Laietana. Allà, però, també vaig descobrir que hi ha via policies que no eren franquistes quan ens va permetre, d'amagat, reunir-nos als lavabos de la caserna. 

Passats aquests 30 dies ens van portar a la presó de Barcelona, on estaria amb 12 presos més en una cel·la pensada per una persona.  Estàvem tancats 23 hores i la que podíem sortir l'aprofitàvem per a estudiar, ja que jo i d'altres companys érem pràcticament analfabets perquè no vam poder anar a l'escola. A la presó també vaig conèixer membres de bandes urbanes, que en aquella època robaven per poder menjar. 

Els funcionaris de presons feien tràfic de cigarrets o menjar a un preu molt alt: per exemple, un rellotge per un paquet de cigarros.

La defensa del judici ens la vam preparar nosaltres. ja que igualment no deixaven parlar als advocats. La condemna va ser de tres anys, però el Tribunal Suprem ho va multiplicar per 3, és a dir, divuit anys. 

Em van enviar al Penal de Burgos, anomenat també la Universitat de Moscou per què hi havia la flor i nata de la resistència republicana: mestres, enginyers, metges... Allà també vaig estudiar i se'm va assignar una feina perillosa: entrar informació i paquets prohibits. 

Malgrat podíem fugir i fabricar armes (fins i tot tancs),  van desistir fer-ho per què si ho fèiem ens havíem d'exiliar i era millor lluitar des de dins que des de l'exili. 

Dins del Penal, estàvem organitzats en comunes: grups de 6 o 7 presos que ens autogestionàvem en grup el que teníem (bàsicament menjar i diners).

Quan surt de la presó m'impedeixen tornar a Catalunya, sóc desterrat i m'obliguen a anar a Madrid excepte per permisos donats pel jutge per passar poc temps a Barcelona i tornar.

Passats aquests tres anys, vaig rebre una carta per fer el servei militar, que vaig fer a la Marina en un barco comandat pel nebot de Franco i on vaig poder veure al govern de la Dictadura en ple.

Martí Bielsa, combatent republicà i guerriller contra el nazisme a França.

He viscut tres guerres i puc afirmar que no n'hi ha cap de necessària. Vaig ser voluntari a la guerra d'Espanya amb 15 anys. Amb 17 vaig entrar en un camp de concentració francès, on anàvem tots els exiliats espanyols, en condicions pèssimes, el camp d'Argelès. Ens pensàvem que seríem ben rebuts, però va ser tot el contrari, ens maltractaven. Al cap de 15 dies es va produir una diarrea general que va generar una pèrdua de la dignitat de molta gent. Al camp només vam aguantar els joves i els que estàvem forts. Van morir 35.000 persones.

A l'esclat de la II Guerra Mundial ens van alliberar, però condemnats a treballar a fer fortificacions a les línies del front amb un clima extrem de fins a 30 graus sota zero. Una vegada que els nazis van conquerir França vam continuar lluitant: 15.000 exiliats espanyols ens vam organitzar en guerrilla. Vam ser l'origen dels Maquis espanyols i vam dominar les muntanyes del sud de França. Vam alliberar ciutats com Nimes, Tolosa o Carcassona. Jo també vaig participar en l'alliberament de París i estic guardonat pel govern francès.

Després vam decidir tornar a Espanya. Alguns van fer de maqui i van ser afusellats. Jo vaig passar la frontera amb uns companys que portàvem una impremta. La vam intal·lar a l'Hospitalet fins que em van detenir.


En la ronda de preguntes tant l'un com l'atre han animat al jovent a lluitar per tot allò que van lluitar ells, que va costar moltes vides i que ara s'estan perdent i han posat com a exemple l'acampada de Plaça de Catalunya.


+INFO

Article a la Viquipèdia del Camp de concentració d'Argeles:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Camp_de_concentraci%C3%B3_d%27Argelers

Blog de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme:
http://expres-pol.blogspot.com/

Article a la Viquipèdia de Martí Bielsa:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Mart%C3%AD_Bielsa

Conferència a la jornada cultural (I): Renovació pedagògica a la República, per Vicenç Molina.

El que ara escriuré són els apunts que he pres durant la conferència que ha fet avui Vicenç Molina, professor de la UB i membre de la Fundació Ferrer i Guàrdia, a les jornades culturals de l'Escola Mestral.

El model educatiu republicà es basava en l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, un pedagog català molt important de principis del segle XX.

Començaré pel final. Imagino que alguns sereu del Barça i imagino que penseu que algú que trepitja a algun jugador del Barça a mig partit és greu. Però no és un fet que hagi d'aclaparar les portades de diaris i temps als informatius, i això està passant. Això demostra el fracàs del projecte pedagog de la República, basat en la formació de persones lliures, és a dir, no-manipulades.

La proposta educativa és molt senzilla: estem a la vida per a què? Què s'espera de nosaltres? Crec que tothom vol ser feliç i que val la pena que estiguem bé pel poc temps que viurem. Viure lliurement.

Abans de la República l'educació es basava en l'acceptació de l'autoritat i a no buscar respostes per sí mateixos davant dels dubtes perquè ja estaven resolts per la religió catòlica.

La República intenta trencar amb aquest model i això senta molt malament als estaments de l'església catòlica per la mala interpretació que fan del nou model. L'església catòlica entenia el model com un atac a la religió quan, en realitat, el que es buscava era fer arribar totes les informacions i que cadascú, lliurement, pogués elegir la seva religió.

Un punt importat de l'educació republicana va ser l'experimentació. Les coses s'aprenen fet-les i no pas escoltant explicacions de com es fan. 

Trencar amb el sistema educatiu anterior era difícil i perillós. S'havia de posar en pràctica el que era teoria: canviar de mètodes i que amb aquests mètodes es pugui arribar a la llibertat. Això és la màxima revolució possible, i per aplicar aquest canvi calia un canvi profund social i polític.

La higiene també va ser un punt molt importat dins d'aquest model. En aquella època la higiene personal era dolenta i es considerava que per a poder pensar era molt important estar net. 

Un altre punt importat va ser la barreja dels nens amb les nenes, molt criticat per l'església i que serà un dels punts clau en la carta de suport dels bisbes espanyols a l'exèrcit feixista durant la Guerra Civil. No cal dir que després de la guerra i amb la dictadura totes aquestes mesures serien abolides i es tornaria al sistema anterior. De fet, a l'Espanya de Franco no es va construir cap Institut de secundària fins 18 anys després d'acabar-se la guerra, el 1957, per tant, l'església amb les seves escoles privades feien negoci. Per això la Dictadura va durar tants anys, perquè si domines el sistema educatiu tens l'èxit garantit, i això és el que va fer Franco. 

Un altre punt és l'accés al medi ambient, on es podia posar en pràctica els aprenentatges fets a classe. Un exemple són les colònies escolars que permetien als nens tenir contacte amb la natura.

Ferrer i Guàrdia proposava l'avaluació contínua com a manera d'avaluar els aprenentatges obtinguts durant aquest procés: es basa en la supressió de tots els exàmens i avaluar el treball diari. Ferrer i Guàrdia dirà que l'examen, a part de crear danys físics, provoca danys morals: fomenta la competitivitat capitalista i deixa de banda la col·laboració entre companys.



+INFO

Article a la Viquipèdia de Ferrer i Guàrdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Ferrer_i_Gu%C3%A0rdia

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia:
http://www.ferrerguardia.org/

Assumiràs la veu d'un poble (V. A. Estellés)

Assumiràs la veu d’un poble

i serà la veu del teu poble

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs sed,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules

sinó l’home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les sil·labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat

com no sia la del teu poble.

Potser et maten o potser

s’en riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sinó s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Dedicat als herois i les heroïnes quotidians.

A l'home que fa vaga de fam per aconseguir una vida millor als seus i als que vindran.
A la dona que s'atreveix, malgrat la por, i denuncia a la seva parella per mal tractaments.
A l'estudiant que veu un món sense futur i vol lluitar per canviar-ho.
A l'immigrant que ho ha deixat tot al seu país i que es troba que aquí el tanquen en presons.
A totes aquelles persones que enfrontant-se al "què diran" decideix sortir de l'armari.
A la gent gran que està farta de tant esperar al metge i ocupen l'ambulatori.
Al 40% de joves que volen treballar i no poden.
A tota la gent que creu en un món més just.
A tothom que està empresonat per pensar d'alguna determinada manera.
Als que són tossuts i s'empenyen en parlar i escriure en la seva llengua materna.
Als que pensen que és millor decidir per si mateix que què decideixin per tu.

La unitat de la llengua.

Per a la gran majoria de la gent catalanoparlant la unitat de la llengua és indubtable. Catalans, valencians, mallorquins, rossellonesos i algueresos parlen la mateixa llengua, tot s'entenen quan parlen entre ells encara que hi hagi diferències dialectals -les mateixes que hi pot haver entre l'anglès d'Anglaterra i l'americà.

Malgrat això, encara queda gent que després de 30 anys de cooficialitat del català a les comunitats autònomes espanyoles de Catalunya, País Valencià i Illes Balears pensen que són llengües diferents. I com es pot combatre aquests secessionistes? Enfrontar-s'hi? No. Cal parlar amb ells, mostrar-los les similituds dialectals entre el nord i el sud, entre l'est i l'oest.

Cal mostrar que "granera", "seua", "adés" i "xiquet" no només s'utilitza al País Valencià. Que l'article "lo" no només s'utilitza a Catalunya. Que hi ha pobles a Catalunya i País Valencià en què s'usa l'article salat (es, sa...). Que hi ha un ampli vocabulari utilitzat en tot l'àmbit lingüístic català, etc... I com mostrar tot això? Doncs a l'escola. S'ha de mostrar i ensenyar més el vocabulari autòcton i les varietats dialectals de la llengua.

D'altra banda, s'han de reconèixer errors fets en el passat i no corregits per catalans (sobretot barcelonins), perquè van ser ells els que van imposar el seu català com a català estàndard sense tenir gaire en compte el català parlat en altres llocs i això ha provocat el rebuig d'aquest català per part de determinats col·lectius.