Fa 297 anys.

Fa 297 anys, tal dia com avui, Barcelona es rendia a les tropes borbòniques després de 15 mesos de setge i va suposar la fi de la guerra de successió a la corona Espanyola. La corona aragonesa va posicionar-se a favor de Carles d'Àustria, que va jurar els furs, amb el suport del Regne Unit i l'Imperi austríac i la corona castellana a favor de Felip de Borbó, amb el suport de França. L'any 1707 el regne de València i Lleida van ser ocupades, i quedava Barcelona, que heroicament va suportar un setge duríssim de 15 mesos i amb menys tropes que les borbòniques. En finalitzar la guerra, Felip V es va convertir en rei d'Espanya i l'antiga gloriosa corona d'Aragó, coneguda arreu del Mediterrani, va desaparèixer completament. Els Decrets de Nova Planta van arrasar totes les lleis, drets i furs catalans, aragonesos i valencians i va començar una repressió per tot allò que no era castellà. Van imposar les seves lleis, els seus costums i la seva llengua. Catalunya no tornaria a gaudir d'una certa autonomia fins a l'època de la Mancomunitat, a principis de segle XX que una dictadura -de Primo de Rivera- es va encarregar de suprimir, després, amb la República -en que la família Borbó va marxar cames ajudeu-me- es va tornar a gaudir d'autonomia a través de l'Estatut de Núria, fins a la guerra civil. Han passat 297 anys i els Borbons encara són reis del regne d'Espanya i ho són perquè Franco, a través d'una guerra civil i 40 anys de dictadura i repressió, els va tornar a col·locar.

Avui, 297 anys després, el model lingüístic a les escoles -elogiat a les institucions europees i que ha garantit l'estabilitat social a Catalunya durant 30 anys- està qüestionat i amenaçat, el sistema autonòmic espanyol també, hi ha un continuo degoteig d'insults i paraules malsonants de part d'una part d'Espanya, un espoli fiscal 22.000M d'euros, un Estatut d'autonomia votat pels catalans i retallat per la justícia espanyola que demostra clarament que la voluntat del poble de Catalunya va més enllà de la Constitució espanyola, unes eleccions generals properament que, previsiblement guanyarà el PP i ens posarà les coses encara més difícils, etcètera.

Arribats a aquest punt, s'ha de triar. Rebaixar les nostres aspiracions com a nació, o tots junts fem força i marxem d'aquest estat on no hi cabem.

Va ser a la tardor del 1707 i encara volen 
cendres pels mateixos carrers, les classes 
populars contra les tropes del rei, les pedres 
ho recorden quan avui les prenem.

Avui com ahir, avui com demà, el mateix camí, 
el mateix combat.

Obrint Pas.

A l'escola, tots en català (o occità)!

El tribunal superior de justícia de Catalunya dóna dos mesos a la conselleria d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya per a què el castellà sigui també vehicular a l'ensenyament a Catalunya.

La immersió lingüística s'ha aplicat a Catalunya des dels anys 80 i ha evitat la segregació de nens i joves per motius lingüístics, ha permès que milers de joves catalans immigrants s'integressin més fàcilment a la vida quotidiana catalana, ha donat un impuls a la llengua i ha permès que fos una llengua com una altra, utilitzada en mitjans de comunicació, en literatura i en tants altres camps que no hagués sigut possible sense la immersió.

 Hi ha gent que afirma que la immersió lingüística redueix els drets dels pares ha escollir la llengua en la que vol que els seus fills siguin educats, doncs bé, aquesta gent ha de saber que viu en un país que la seva llengua pròpia és el català igualment com ho és -per posar un exemple- l'anglès a Anglaterra, de tal manera que l'ensenyament a les escoles a Anglaterra és en anglès i només en anglès, a Catalunya es fa en català i només en català. D'altra banda, el curs passat només hi van haver dues peticions d'escolarització en castellà a tot Catalunya, per tant, aquí no hi havia cap problema fins que s'hi va posar el TSJC pel mig.

A més, la immersió ha permès que tots els catalans sabessin parlar, llegir i escriure un mínim de dues llengües, un fet indiscutiblement beneficiós per la societat en tots els sentits. Jo, personalment, no conec ningú que no sàpiga parlar castellà i, en canvi, sí que en conec que no sap parlar català, per tant la llengua en minoria a Catalunya, i en el conjunt dels Països Catalans que formen part d'Espanya, continua sent el castellà i, per tant, el català, com a llengua pròpia d'aquests territoris necessita una especial protecció davant d'una llengua de més de 300 milions de parlants com és el castellà.

El mateix passa amb l'occità a era Val d'Aran, la llengua pròpia d'aquesta comarca i de tota la meitat sud de l'estat francès a excepció del País Basc francès i Catalunya Nord i l'únic territori on és oficial i on s'ensenya a les escoles també perilla amb aquesta ordre.

Per últim, aquesta ordre del TSJC i tantes altres accions que s'han portat a terme en els últims anys fa que la gent s'emprenyi i es deixi de punyetes i deixi de creure en "la España plural y federal" que tant volia Zapatero i pensi més en "uns Països Catalans lliures i confederats"

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense. 
Ovidi Montllor

Música en català (II)

La música en català està passant un molt bon moment malgrat que el negoci de les discogràfiques no va massa bé a causa de les descàrregues i el compartiment de fitxers pel sistema p2p. La música en català, però, cada dia guanya adeptes i cada vegada hi ha grups més variats d'estils: des de la cançó d'autor fins al rap passant pel sound system i el reagge.

Les cançons que posaré a continuació són de grups o cantants que estan en actiu, excepte un Ovidi Montllor.

Aqui us deixo amb les recomanacions:

Espero que us hagin agradat!

Confederació dels Països Catalans

Aquesta és la meva proposta. En un futur, si els diferents territoris de llengua catalana assoleixen la independència la millor sortida serà la confederació entre ells, ja no només per interessos culturals, lingüístics, etc, sinó també econòmics, una confederació amb una unió econòmica forta podria a arribar a ser capdavantera a Europa i per descomptat a tota la regió mediterrània.

Aquesta unió per la via de la confederació mantindria la independència i sobirania de tots els estats, sense imposicions de ningú cap a ningú, cap relació de metròpoli a colònia, com temen blavers valencians, una relació de tu a tu entre tots els estats.

I és més, m'atreveixo a proposar capital: Vinaròs. La seva centralitat entre Barcelona, València i Palma la fan la millor ciutat per tal de ser la capital d'aquesta confederació. 

La meva opinió és que aquesta confederació no hauria de tenir exèrcit professional, en tot cas una policia preparada per la defensa dels estats si s'escau i mai hauria d'entrar en guerra amb cap país, seria únicament per a defensa pròpia per atacs d'altres països cap a la pròpia confederació. No crec que sigui convenient que aquesta confederació entrés a la Unió Europea, perquè comporta una pèrdua de sobirania que els estats no es podrien permetre i perquè actualment la Unió Europea és un dels nuclis més neoliberals del món, on qui realment mana són 2 o 3 i els governs nacionals no compten per a res. 

Econòmicament parlant, aquesta confederació no es podrà permetre el capitalisme i liberalisme que ha estat assolant Europa aquests últims anys i caldrà buscar una altra sortida. Evidentment, els serveis públics (transports, comunicacions, sanitat, educació, infraestructures) haurien de ser públics per tal de garantir uns bons serveis.

Políticament parlant, la confederació haurà de ser una democràcia directa, com ho és un altre exemple de confederació, Suïssa, on els referèndums són habituals. 

Evidentment, tot això és en el cas de què els diferents estats assoleixin la independència d'Espanya i França (no oblidem), per tant el primer és assolir aquesta independència i després ja ens unirem.

Retallades, retallades everywhere

Tot va començar un 20 de novembre de 2010. El partit dit de centre, o inclús de vegades centre-esquerra, guanyava les eleccions clarament davant els desastrosos resultats dels partits, d'esquerres, que fins al moment havien governat.

Poc després, cap a principi de desembre, el nou govern prenia possessió i la maquinària es va posar en marxa, la televisió pública va començar a emetre al telenotícies entrevistes als nous consellers i el que a un servidor li va semblar un publireportatge de mútues d'assistència mèdica privada que feia sospitar i va resultar que el conseller de sanitat, un tal Boi Ruiz, era el president de l'associació de mútues, encara més sospitós.

Poc després començava el que encara no ha acabat i el que s'ha estès per Espanya, les retallades. Però no unes retallades de sous als alts càrrecs, consellers i parlamentaris, no; ni tampoc una pujada dels impostos als més rics, no; sinó retallades en els serveis públics bàsics de l'estat del benestar europeu com és la sanitat i l'ensenyament públics, seguit de la quasi eliminació de l'impost de successions. I amb això les protestes, les acampades, etcètera, que el senyor Puig es va encarregar de dissoldre a base -parlant clar- d'hòsties.

Aquestes mesures desafavoreixen els més dèbils i afavoreixen als més rics i suposa una política de dretes com mai hi havia hagut en aquest país.

L'autèntica cara de CiU.